↑ Torna a Geobiologia

Origen i història de la geobiologia

Ja en els pobles antics, Imperi Romà, Xina, Egipte, Celtes, pobles del desert, etc., existien persones encarregades d’escollir el millor lloc per edificar una ciutat o una vivenda. Els romans, per exemple, deixaven pasturar el ramat durant uns mesos en un lloc determinat i després examinaven les vísceres dels animals per veure si el lloc era adequat per la vida. Els habitants de l’antiga Xina també estudiaven les forces i les energies que emanaven de la Terra i passejaven amb unes varetes (com les d’un saurí) buscant el lloc òptim per a les seves necessitats.

 A la Grècia clàssica Hipócrates, pare de la medicina, ja recomanava considerar les causes externes que influeixen en la salut en el seu “Tractat sobre els aires, les aigües i els llocs”. En general totes les cultures de l’antiguitat concedien una gran importància a la situació i l’orientació dels edificis i els monuments.

La geobiologia va aparèixer al continent europeu a principis del segle XX. Va ser un redescobriment dels ancestrals coneixements dels grans geomants de l’antiga Xina, un retorn de la sabiduría intuitiva dels rabdomants de la vella Atlàntida i de l’Egipte dels faraons, de la concretització científica de tot un saber antic com el dels saurís.

Un dels primers redescobridors va ser el Varó Gustav von Pohl, que el 1929 va realitzar a Vilsbiburg, Alemania, un gran estudi epidemiològic, constatant la relació-influència entre les corrents d’aigua subterrànies i els casos de càncer.

 L’estudi consistia en que per un costat von Pohl i un grup de radiestesistes van determinar les zones geopatògenes degudes a corrents d’aigua subterrànies i les van dibuixar sobre un plànol de la localitat; i per l’altra banda un grup de metges van marcar sobre el plànol de la ciutat la ubicació dels llits de totes les persones que havien mort de càncer durant un període de temps suficientment ampli com per que l’estudi tingués valor estadístic. Va resultar doncs que la superposició de tots dos plànols, realitzats independentment, va portar a la sorprenent conclusió de que tots els casos de càncer s’havien produït sobre zones geopatògenes. Aquest magnífic estudi va ser corroborat oficialment per l’alcalde de Vilsbiburg i per les autoritats mèdiques pertinents, mitjançant acta notarial.

Un altre precursor i redescubridor d’aquesta antiquíssima ciència, va ser l’investigador alemany Dr. Ernst Hartmann, qui el 1950 va descobrir que un percentatge elevadíssim de defuncions estaven relacionades amb les anomenades geopaties, geopatologies o zones energètiques desvitalitzants. Això va permetre corroborar que l’estrés geopàtic és una constant energètica en els desajustaments del sistema immunològic dels éssers vius.

Les primeres observacions científiques sobre les influències perjudicials del tel.lurisme i els seus possibles efectes sobre els éssers vius, les devem al doctor Haviland (Anglaterra), qui a finals del segle XIX va presentar varis dels seus treballs a la Societat de Medicina de Londres, encara que els seus esforços no foren degudament valorats en aquell moment. Entre el 1918 i el 1939, Henri Mager, un enginyer francès, va redescobrir l’existència d’un tipus molt indeterminat de radiació procedent del subsòl d’alguns terrenys, comprovant que es tractava d’una xarxa energètica força regular. Aquest gran investigador va constatar que a la cruïlla o confluència de les seves línies energètiques, la nocivitat era molt més notòria.

Va ser el Doctor Peyre, investigador i radiestesista, qui va corroborar que aquesta xarxa energètica circundava tot el planeta. El Dr. Peyre comentava “és una radiació Nord-Sud, aparentment magnètica i una radiació Est-Oest perpendicular a la primera i d’aparença elèctrica… són radiacions rectilínies… no poden ser degudes a influències tel.lúriques… cobreixen tot el planeta amb una xarxa que delimita zones quadrades”. El Doctor Peyre està considerat mundialment, com un dels grans precursors de la ciència geobiològica.

El següent a emprendre les investigacions sobre aquesta xarxa energètica, va ser el facultatiu alemany, Dr. Ernst Hartmann, el qual va indagar durant molts anys sobre les influències del medi ambient en l’home, principalment les de les energies provinents del subsòl de l’escorça terrestre. Després de moltes investigacions, va arribar a la conclusió de que la salut d’una persona depèn del lloc en el qual habita i treballa, però sobretot del lloc on dorm habitualment.

Va fer investigacions junt amb un equip de geofísics i metges, i després de nombrosos experiments, va arribar a la conclusió que el planeta està recobert per una xarxa magnètica ortogonal, responsable de generar una radiació que procedint del nucli terrestre, es reestructura en forma de xarxa o retícula de radiació global dividida en caselles bidimensionals, que orientades de Nord a Sud i d’Est a Oest, segueixen l’orografia de la Terra, projectant-se ambientalment en forma de murs energètics invisibles, localitzables inclús a molts quilòmetres d’altitud.

Les línies d’aquesta xarxa o malla geomagnètica són en realitat bandes – és a dir, tenen certa amplada, uns 21 cms aproximadament – i la separació entremig sol ser d’uns 2,5 metres en sentit Nord/Sud i de 2 metres en sentit Est/Oest, xifres que varien segons la constitució del terreny, de la mateixa manera que la seva densitat i nocivitat augmenta si coincideixen amb falles geològiques, corrents d’aigua o línies d’alta tensió.

Aquest gran investigador i el seu equip es van dedicar durant anys a mesurar la resistència elèctrica de les persones en el lloc que ocupaven, i les possibles variacions que totes elles experimentaven quan les desplaçaven a un lloc geofísicament estable, o bé eren ubicades sobre una cruïlla de línies de la xarxa global.

Aquests experiments van demostrar que es produeixen canvis bruscos en la resistència elèctrica de la pell de totes aquelles persones exposades a zones geopatògenens, reaccions que deixen d’existir quan les situen novament en una zona neutra. En homenatge als grans esforços d’investigació realitzats pel Dr. Hartmann, aquesta retícula d’anomena actualment xarxa ortogonal Hartmann o xarxa H.

Estudis posteriors, entre els quals destaquen els del físic francès Lucien Romani o el Dr. Curry, han aportat noves precisions sobre el tema, sense contradir les dades bàsiques, i inclús van detectar l’existència de xarxes secundàries, com l’anomenada xarxa Curry, que es disposa en sentit oblicú als punts cardinals, amb una amplada de fins a 80 cms i una separació entre elles d’entre 6 i 8 metres aproximadament.

Molts dels que han contribuït amb la seva gran dedicació a l’expansió de la geobiologia, són o eren professors, metges, físics, geòlegs, climatòlegs i investigadors, com Hartmann, Curry, Cody, Peyre, Wittmann, Hager, Blanche Merz i Käthe Bachler, entre molts altres.

És a partir de les investigacions portades a terme pel Dr. Hartmann que la Geobiologia reb el seu nom i l’acceptació en els àmbits científics i acadèmics. Al continent europeu, Alemanya és de lluny el país amb més trajectòria en la Geobiologia i on hi ha una major consciència a nivell popular. Altres nacions europees com Suissa, França o Espanya porten dècades de desenvolupament d’aquesta ciència.